divendres, 30 de desembre de 2011

Desitjos per al nou any


Que 2012 vinga carregat d'aventures emocionants,
que l'esperança mai no ens abandone,
que el futur siga sempre millor,
que es complisquen els nostres somnis.
FELIÇ NIT DE CAP D'ANY I UN MOS VERMELL COM LA SANG

dissabte, 10 de desembre de 2011

Un zombi a València

Caminava d'esma, sense veure el camí, no oïa res al seu voltant i no sentia el fred que glaçava la ciutat. Sols tenia un propòsit. Feia dies que no havia menjat ni begut res, però no li importava. Tampoc recordava qui era ni d'on venia, l'única cosa que sabia era que havia de trobar Caterina Cremec. Tenia la pell tan pàl·lida que semblava transparent, de fet algunes venes se li dibuixaven i fornaven dibuixos jeroglífics sobre el cos prim i desgavellat. Els ulls li sobresortien, rodons com els d'un gripau. A través de la boca entreoberta, s'abocava una llengua inflada i blava. Algunes persones el miraven amb fàstic, però li donava igual. Quan trobara la vampira, acabaria amb ella i després... tal volta el deixaren descansar. Perquè això sí, allà on una vegada bategava el cor, sentia un pes feixuc que li oprimia el pit. Per eixa raó, ansiava local·litzar Caterina Cremec i tombar-se en terra per sempre més. Descansar eternament, al cel o a l'infern, igual li donava.

divendres, 11 de novembre de 2011

Lluna plena

Fixeu-vos com està la lluna. Sí, està plena. Plena de màgia, de temptacions i de perill, sobretot per a mi, que sóc vampira. En nits com aquesta, hauria de quedar-me a casa i demanar-li al padrí que no em deixe eixir. Però la sang em bull, la boca se’m fa aigua, el desfici se’m menja i no puc evitar sortir al carrer. Aleshores el perill és vostre. Aneu amb compte amb els portals més foscos i els racons poc transitats, jo puc estar allí i saltar sobre vosaltres. Perquè vosaltres, humans, teniu el que jo busque: la sang. Eixe elixir deliciós i vermell com la passió...
Però també sabeu que jo, Caterina Cremec ho evitaré per qualsevol mitjà i això us salva... de moment.
Molts de vosaltres ja sabreu perquè cada nit canvia l’aspecte de la lluna mentre que el sol presenta sempre la mateixa forma. De tota manera, jo ho he buscat en la xarxa i he trobat un enllaç que ho explica de forma molt clara:

dimecres, 5 d’octubre de 2011

LA TOMBA BUIDA (relat del Comte Cremec)

Aquest és un relat que ens contava l'avi a tots els néts i nétes quan no podíem dormir:

"La tomba de Raquel estava buida. Sempre hi havia un ramell de roses blanques sobre el nínxol, però tothom sabia que cap cos reposava al taüt. Havia mort feia quinze anys i, d’haver viscut, ara Raquel en tindria trenta. Puntualment i cada dia, quan s’obria el cementiri al públic, un home prim i pàl·lid acudia a la tomba a pregar per Raquel. Pocs sabien que també cada nit, abans de tancar-se el lloc, la visitava l’ombra fosca d’un ancià. L’encarregat del cementiri s’imaginava mil històries, però ningú li les havia confirmat ni desmentit mai. Una nit de lluna plena i vent glaçat, a les dotze, l’encarregat havia oït un soroll estrany al sector nord i s’havia despertat. L’home va acudir corrents, per si es tractava d’un pèrfid profanador de tombes. Algú havia obert el nínxol de Raquel i havia tirat dintre les roses blanques. Amb els cabells eriçats de por, l’encarregat va recórrer tots els carrers del cementiri. Finalment va descobrir dos homes que es barallaven a manotades. L’un era jove i prim, l’altre més vell i voluminós. “Tu ets el culpable”, “Tu la vas matar”, s’incriminaven mútuament. De sobte la fulla d’un ganivet va brillar en la foscor i va clavar-se al pit del més prim. L’encarregat va fugir, però en la cursa va topar amb una làpida, va caure i va quedar inconscient. L’endemà algú va despertar-lo i ell va avisar la policia. Les autoritats no van descobrir cap rastre de la baralla i van creure que l’encarregat ho havia somiat. Temps després, l’ajuntament va decidir una remodelació del cementiri i els operaris van haver d’obrir la tomba de Raquel. Al seu interior van trobar el cos d’un home jove i prim amb un ganivet al pit"

dijous, 18 d’agost de 2011

Lluna minvant

Lluna minvant sobre la mar Maditerrània, m'alegra que el teu poder també minve. Un núvol vol tapar-te però tu no et deixes i la teua llum platejada tiny el cel del mes d'agost. Jugues, t'amagues i tornes a mostrar-te. Saps que jo et mire i pressumixes d'invencible. Ho ets, pots amb mi i ho saps. Però no ara, sinó quan ets plena i rodona. De tota manera, sempre serem enemigues: tu desitges controlar-me i jo no em deixe. Tu m'atraus i jo em force a fugir. Mai t'obriré el meu cor; com a molt, em limitaré a contemplar-te: tan bella, tan malvada com sempre.

diumenge, 7 d’agost de 2011

Pegar un mosset

Quan els valencians i les valencianes diuen que se'n van a pegar un mosset, no significa que volen xuclar la sang a ningú.Un dia la meua companya Bàrbara em va demanar que la substituira al taulell del pub perquè ella necessitava "pegar un mosset". Al principi em vaig quedar bocabadada: ella també era una vampira, com jo? Però no, quan vaig seguir-la al magatzem, vaig veure que simplement atacava un sandvitx vegetal. I és que ací, a València, pegar un mosset significa matar la fam, prendre un refrigeri. Per això hi ha tants bars i restaurants que es diuen el mos o el mosset.
Ho enteneu ara? Jo sí, però encara em resulta curiós que la gent  declare ben alegrement que se'n va a pegar un mosset. I jo que ho amague tant!

dissabte, 26 de març de 2011

TENIU PREGUNTES?

Lourdes Boïgues és l'escriptora que ha contat la meua història. Ella no és una vampira com jo, però m'entèn perfectament. M'ha dit que quan va als col·legis a parlar amb vosaltres li feu moltes preguntes sobre els vampirs. Així que he pensat que, des de el meu bloc, jo mateixa podria contestar-vos.
Pregunteu sense por, que jo no messegue ningú, ha, ha, ha (és una broma)