Nit de Cap d'Any a Transilvània

Estimats amics i amigues, Caterina Cremec celebrarà la Nit de Cap d'Any al castell del seu avi, a Transilvània, on la família li ha preparat una festa sopresa. Al Comte Cremec també li agrada la diversió i no ha oblidat cap detall, serà una vetllada inoblidable. Que penseu que els vampirs no es diverteixen? Doncs esteu molt equivocats. Veieu sinó aquesta imatge de la pel·lícula de Roman Polanski, "El ball dels vampirs". Però si realment voleu sentir-se vampirs en aquesta nit tan especial, en que s'acaba un any i en comença un altre ple de nous propòsits (no tots correctes ni morals), us aconselle que veieu la pel·lícula sencera. És una bona forma de celebrar l'entrada de l'any 2014. PASSEU-HO BÉ I VIGILEU ELS COLLS.

Vampirs a l'IES Serpis

A Caterina li agrada fer amics i amigues. Aquesta vegada l'han convidat a l'IES Serpis i ella ha acceptat de bon grat.  Estaran també Dukhan, Víctor, Tatxo, Xana, Pere, Bàrbara, Clàudia i la resta de personatges d"El secret de Caterina Cremec". Tots ells desitgen conéixer els alumnes de segon d'ESO. Serà una experiència divertida però... perillosa. Ja sabeu que els vampirs són imprevisibles, sobretot Caterina. Per això l'autora, Lourdes Boïgues, avisa als alumnes que vagen amb molt de compte. Ella no es fa responsable dels mossos, amagueu els colls! L'acte serà el dia 13 de desembre, no ho oblideu.

LA NIT MÉS BONICA

La refotuda moto va aturar-se de sobte i va deixar-me tirat al bell mig d’una carretera secundària, entre dos pobles tan menuts que ni tan sols sortien als mapes. Al meu voltant tot era foscor i solitud. Vaig provar de fer una crida d’emergència amb el mòbil, però... no hi havia cobertura! Cabrejat amb el món sencer, vaig començar a arrossegar la moto en busca d’ajuda. Al menys em vaig fer un quilòmetre a cegues abans de distingir un punt de llum. Estava segur que provenia d’alguna masia solitària, per tant m’hi vaig adreçar. Efectivament, poc després vaig topar contra la façana d’una xicoteta edificació. Vaig colpejar la porta i, després d’un xerric de frontisses rovellades, va obrir-se.

- Bona nit - va dir-me un ancià decrèpit.

- Bona nit, m’he perdut. Puc utilitzar el seu telèfon?

- No en tinc, però pots entrar a casa, si vols.

Que podia fer, si no acceptar la invitació? Així que vaig deixar la moto recolzada en la façana i  vaig entrar en casa. Aquell era un lloc acollidor, amb un bon foc a la llar.

- Viu sol?

- Sí, tota la meua família i els amics s’han mort ja. Però aquesta nit tinc companyia!

Em va fer llàstima el vell, qui em va oferir un sopar a base de pa, xoriç i vi. Al menjador hi havia espelmes a tot arreu, a pesar que la làmpada estava encesa també. “Manies de vell”, vaig pensar.

Després de sopar em va fer entrar en una cambra.

- Pots passar la nit ací – va dir.

Vaig entrar-hi emocionat en veure un llit enorme on podria descansar.

- Però, t’avise:, passe el que passe, escoltes el que escoltes, no has de sortir de la cambra – va advertir-me.

“Més manies”, vaig creure. Sense traure’m la roba, vaig deixar-me caure al llit i vaig adormir-me de seguida. Unes veus van despertar-me poc després. El meu rellotge marcava les dotze i mitja. Qui cridava i es reia tan alegrement a aquelles hores? Sense fer cas de l’advertència del iaio, vaig sortir de la cambra i vaig baixar al menjador. Em vaig amagar rere un pilar i vaig mirar: el lloc estava ple de gent!  El vell seia en un selló i al seu voltant es movien els visitants fent molt de xivarri. Semblava que tothom tenia coses que contar, ningú s’escoltava a ningú i el vell reia com un xiquet. La làmpada del sostre estava apagada i sols brillaven les espelmes. Tot allò em pareixia sospitós i antinatural! Volia tornar a la meua cambra, però no podia: necessitava esbrinar el significat d’aquella reunió. Hi havia persones de totes les edats, tenien les robes esparracades i anaven mal pentinades. A més, se’ls veia grisos, quasi transparents. “Deu ser un efecte òptic de les espelmes”, vaig pensar. A l’ambient surava un tuf nauseabund. Fastiguejat, vaig decidir tornar a al cambra i dormir fins a l’endemà, però la veritat és que no vaig tancar els ulls en tota la nit. Poc a poc el soroll va minvar i, amb els primers rajos de l’albada, va cessar del tot.

De bon matí, vaig alçar-me, disposat a eixir d’aquella casa sense acomiadar-me de ningú. La casa semblava buida, l’ancià devia de dormir després de la festa. De puntetes, vaig creuar el menjador, però vaig frenar quan vaig veure a la paret una antiga fotografia on apareixien alguns rostres en blanc i negre. Era estrany, per entre ells vaig reconèixer algunes persones d’anit.

- Bon dia, ja te’n vas? – va preguntar-me el iaio.

Quasi em va agafar un atac al cor!

- Sí, ehem... no volia destorbar-lo. Gràcies per tot!

- De res. Ah, que bonica és la nit de Tots Sants, veritat?

- La nit de Tots Sants?

-Sí, em sembla que els joves l’anomeneu... Halloween. Ha, ha, ha... quin nom més estrany!

Vaig eixir d’aquella casa amb les cames tremoloses, ni tan sols vaig recollir la moto. Allí es va quedar i mai més vaig tornar a per ella.

ATENCIÓ: AQUEST ÉS TESTIMONI DE LLUC, PIRATA INFORMÀTIC I AMIC DE CATERINA CREMEC. L’incident  va tenir lloc fa un parell d’anys, durant la matinada de l’1 de novembre, quan ell tornava de fer un treball (que no vol especificar)

La disfressa de Halloween

"Vaig notar el contacte d’una mà glaçada sobre el meu muscle dret i vaig quedar-me paralitzada. No sabia si girar-me per comprovar de qui es tractava o arrancar a córrer cames ajudeu-me. Finalment va véncer la curiositat i lentament vaig tombar una mica el cap. Darrere meu hi havia un rostre blanc, d’ulls foscos i cabells negres mullats pel plugim que queia. No hi havia cap expressió en aquells ulls de peix, però ells llavis prims somreien lleument. A través del somriure s’hi podien distingir unes dents menudes, quasi infantils. Atrapada pel dolç somriure, vaig girar-me del tot i vaig distingir un cos prim, embolcallat per un abric de color xocolata. “Qui ets? Què vols de mi?”, vaig preguntar a aquell desconegut. Però ell no va contestar-me, sinó que va posar l’altra mà al meu muscle esquerre i va acostar-se més. Jo regressava d’una festa de Halloween que havia organitzat la meua amiga Verònica. Portava un vestit negre i cenyit de vampira, una perruca rossa i uns talons de deu centímetres. Per un moment vaig imaginar que ell també venia d’una festa similar. “Tinc pressa, deixa’m anar”, vaig demanar-li. Tanmateix ell continuava sense parlar, el somriure va esdevenir una rialla i vaig entrellucar un parell d’ullals esmolats en  aquella boca de somriure hipnòtic. No recorde res més. L’endemà vaig despertar-me recolzada sobre la paret d’un atzucac, entre contenidors i deixalles. Tenia el vestit arrugat, la perruca de costat i el coll adolorit. Quan vaig palpar-me el coll, vaig notar una humitat reveladora: els meus dits estaven plens de sang. Mai més vaig disfressar-me de vampira".

ATENCIÓ: Aquest és el testimoni real de Bàrbara, amiga de Caterina Cremec i gerent del pub El Bassal. L'accident va succeir durant una estada de Bàrbara a San Francisco (USA), on hi havia una convenció de joves professionals. L'estada va ser entre el 29 d'octubre i el 2 de novembre de l'any passat. El relat correspon a la matinada de l'1 de novembre, que ací és Tots Sants i a USA és coneix per la Nit de Halloween. Bàrbara  li ho va contar tot a Caterina Cremec.

Al Micalet també li agraden les vampires

Estimats amics i amigues, seguidors de vampirs i altres éssers de la nit, la Societat Coral El Micalet, ha organitzat una reunió del seu grup de lectura el dia 25 de setembre a les 19.00 per a tractar de descobrir els meus secrets. En tinc molts i estic disposada a contar-los tots (o quasi tots), a canvi sols us demanaré unes gotes de sang... És broma, en realitat em conformaré amb un mosset.

Caterina Cremec,

TERCERA EDICIÓ!!!!

  Estimats vampirs i vampires d'arreu del món, sí, és veritat: "El secret de Caterina Cremec" ha arribat a la tercera edició. Qui ho haguera pensat? Caterina, no, per descomptat. Quan ella va venir a València des de Transilvània per a iniciar una nova vida lluny dels parents, sols desitjava discreció. Caterina va provar d'amagar-se en un edifici atrotinat d'un barri pintoresc, on els veïns eren tan estrambòtics que ella mateixa resultava normal. Però el secret de Caterina ja és ben conegut en la ciutat. Molts lectors i lectores l'han descobert. Tant és així que el llibre que narra les seues primeres aventures va per la tercera edició. 

  Vampirs, vampires, amants de la nit, llunàtics, mossegacolls, homes-llops i criatures infernals en general, ara hem d'aconseguir que "La venjança de Caterina" siga tan coneguda com el seu secret. Perquè la venjança és dolça, càl·lida i irresistible com la sang... Tasta-la!

LA BARALLA

Els líders es llançaven mossos i esgarrapades amb una ferocitat terrible. Els components dels dos clans udolaven inquiets i recelosos al seu voltant, mirant-se de reull, esperant el moment d'atacar-se entre sí. La baralla havia començat al principi de la nit i ara ja començava a clarejar el dia. Els dos combatents tenien els cossos ensangonats i suats, panteixaven entre mos i mos, a punt de defallir. Tanmateix no deixarien de lluitar fins a la mort d'un d'ells. La lloba havia pujat a una roca i observava la lluita amb desesperació i també amb un punt d'orgull: ella era la causant d'aquella massacre. Si la lloba poguera aturar el combat, ho faria; però era una pretensió inútil. A més , malgrat que era la companya del llop negre i li devia lleialtat, la veritat és que  l'altre llop era tan agosarat, tan salvatge que... bé, no podia evitar desitjar la seua victòria.

LA LLOBA

En veure-la, va saber que aquella femella seria seua. Tenia el pelatge del color de la terra mullada i els ulls daurats com la mel que fabricaven les abelles del bosc. Semblava feréstega, sí, però a ell li agradava així. No suportava  les femelles de la seua camada perquè eren unes bledes. En canvi aquella lloba d'ulls brillants es movia com una ombra i mostrava els ullals a qualsevol que se li acostava. Per això havia de ser seua: junts recorrerien el bosc, caçarien, udolarien a la lluna i... crearien una extensa família. Dintre d'uns anys, quan ell fora vell i feble, un dels seus fills heretaria el lideratge de la camada. Tanmateix hi havia un problema: que aquella lloba ja havia escollit a un enorme llop negre d'altra manada i no se n'apartava mai. Si volia aconseguir-la, primer hauria d'eliminar el rival i la lluita podia ser terrible, fins i tot mortal...

EL LLOP

Va eixir del cau i va adonar-se que la nit era molt fosca per culpa dels núvols que tapaven la lluna minvant i els estels. També va ensumar l’amenaça de pluja en l’ambient però no li importava, unes quantes gotes sobre el gruixut pelatge no li farien cap mal. En canvi, no va detectar ningú pels voltants: els seus germans havien eixit de cacera abans que ell. Això tampoc li importava, era prou fort i intel·ligent com per a no témer una insurrecció. Ell era el cap de la llopada. Va passejar una mica per desentumir els músculs, va marcar els arbres dels voltants i, per fi, va emetre una llarg udol. D’immediat els seus germans van contestar-li des de la llunyania, però no era una resposta qualsevol, sinó un avís. Víctima localitzada. Així que va posar-se en marxa, primer amb un trot lleuger, després a grans gambades, esquivant arbres i saltant sobre los roques. Aviat va percebre el rastre de la víctima. Una agradable olor de carn saborosa barrejada amb el tuf de la suor i la por. Fora qui fora aquell innocent, tenia les hores comptades.