dijous, 12 de març de 2015

Esgarrifosa mort d'un bloc... o no tant

A un bloc no li cal una estaca de fusta per morir, ni una bala de plata, ni un raig de sol...  és suficient amb la decisió de l’administradora. Però per què ha de morir un bloc? Principalment perquè ja ha complit les seus expectatives. Després de cinc anys, crec que ha arribat el moment de dir adéu als meus seguidors i seguidores perquè he aconseguit allò que desitjava. Han sigut cinc anys de contar-vos històries de terror, donar-vos consells llunàtics, presentar-vos personatges foscos, compartir fotografies... amb el vostre permís, ara ho faré a través del meu altre bloc: intrigahumor.blogspot.com.
Abans de tancar aquest bloc, vull agrair als meus seguidors l’interés demostrat i animar-los perquè continuen amb mi. També faré un recordatori dels meus mestres de terror, aquells que m’han fet passar bons moments de lectura i nits en vetla: Bram Stoker, Wilkie Collins, Mary Shelley, H.P. Lovecraft, Sir Arthur Conan Doyle, Oscar Wilde, Edgar Allan Poe, etc.
Fins aviat, amants dels vampirs, zombis, homes llop i altres criatures de la nit. Que la foscor mai us abandone!

divendres, 6 de febrer de 2015

Wednesday Addams


Wednesday Addams és una xiqueta sinistra i sàdica, filla de Gómez i Mortícia Addams. El seu animal favorit és l'aranya i a la seua nina li diuen Maria Antonieta (en honor a la reina francesa guillotinada).
La família Addams fou una creació del dibuixant Chas als anys 30 i ha sigut portada tant a la Tv com al cinema. Wednesday ha conegut vàries protagonistes, però la millor ha sigut Christina Ricci.
Wednesday és un personatge tan atractiu com repelent, que Christina interpreta amb gran encert. Si la seua mirada és terrorífica, quan somriu se't posen els pèls de punta. Les frases de W.A. passaran a la història de l'humor negre. Per exemple quan diu que si haguera de matar el seu marit, no fallaria, el mataria d'un ensurt.
Però en general els Addams són un retrat de la típica família nord-americana. Això sí, afegint un toc obscur i humorístic. A cada personatge li podria dedicar un espai en aquest bloc, però Wednesday és una bona representant de tot el clan.
Estic segura que el Comte Cremec estaria encantat de rebre els Addams al castell de Transivània.

dimecres, 7 de gener de 2015

Començar l'any amb terror gòtic

Començar l’any amb un bon llibre és important. Podria recomanar-vos moltes obres, però com que he de decidir-me per alguna, ho faré pels contes d’Edgar Allan Poe. Hi ha dos, particularment, que han marcat la meua vida literària. Són Ligeia i Morella, ambdós relats estan relacionats amb el vampirisme i la ressucitació; ambdós transpuen bellesa i misteri; a més, les protagonistes són dones, com Caterina Cremec. Mai no gosaria comparar-me amb el mestre del terror gòtic que és Edgar Allan Poe, però puc afirmar que ell m’ ha inspirat a l’hora de descriure alguns personatges i llocs del clan Cremec, junt a Bram Stokker, per descomptat.
Així que si voleu començar l’any 2015 amb terror i misteri, llegiu-vos qualsevol dels dos relats, o millor ambdós. En qualsevol cas, Edgar Allan Poe no us deixarà indeferent.

dijous, 18 de desembre de 2014

Nadal al Càrpats

Aquell Nadal vam decidir viatjar als Càrpats, les muntanyes de Romania. Ens vam hostatjar en un hotel situat a les afores d’un poblet i amb unes vistes precioses, però nosaltres no ens conformaven amb mirar i vam decidir explorar el territori. El dia 26 de desembre feia mal oratge, el cel estava quasi negre i bufava un vent desagradable, el conserge va advertir-nos que segurament nevaria. Ens donava igual perquè anàvem ben preparats amb roba d’abric, calçat adequat, menjar, mapa i una bona brúixola. De tota manera, el conserge ens va aconsellar que, si es posava a nevar fort, buscàrem un refugi que hi havia cap al nord.
Dit i fet, començà a nevar hores després i vam haver de buscar el refugi. Es tractava d’una cabana de pedra molt ben conservada. Disposava d’ una xemeneia, un armari, un rebost, un llit, una taula i algunes cadires. A l’armari hi havia una vaixella, mantes, llanternes, llumins i bengales. Al rebost van trobar llaunes de conserva, xocolata, galetes, aigua, llet en pols i café.
Passaven les hores i no deixava de nevar, així que ens disposàrem a passar la nit al refugi molts acomboiats. Vam agafar llenya de l’exterior i vam encendre foc a la xemeneia. Teníem provisions i estàvem a recer, allò pareixia tota una aventura.
Tanmateix cap a la mitjanit, quan la neu queia amb més força que mai, vam oir uns udols que provenien de la muntanya. “Pareixen llops”, vaig dir, començant a inquietar-me. Els udols es feren més estridents, més feréstecs i més propers. De sobte, els llops començaren a gratar la porta. “No patisques, no podran obrir”, va intentar tranquil·litzar-me Joan. Però jo tenia por i mantenia tots els sentits alerta. Tant és així que em va semblar oir una veu humana. “Has oït, Joan? Fora hi ha algú que necessita ajuda”, vaig dir. “Jo no he oït a ningú i, si obrim, els llops ens atacaran”, va contestar Joan, aturant-me. Vaig creure que la veu havia sigut una il·lusió perquè no vaig tornar a oir-la. En canvi els llops tardaren a anar-se’n i no vaig poder dormir en tota la nit.
L’endemà havia deixat de nevar i vam pensar que seria millor tornar al poble. En abocar-nos a l’exterior, vam horroritzar-nos. La porta tenia profundes rascades i la neu estava plena de petjades d’animals. Però no erem petjades normals, sinó enormes, les més grans que mai havíem vist. A més a més, pertanyien a animals bípedes. “Quina mena de bèstia infernal habitarà aquest racó?”, va estremir-se Joan. Però el pitjor era que, incrustades a la porta, hi havia unes partícules rosades. Eren ungles humanes. “Sí que havia oït una veu que demanava ajuda!”, vaig exclamar. També vam veure trossos de roba esgarripada i un floc de cabells sangonosos.
En contar-li-ho al conserge, va quedar-se més blanc que un ciri i va pronunciar unes paraules en romanés que no vam entendre. Després vam saber que un home que havia sortit a buscar llenya havia desaparegut.
Per descomptat que no vam sortir més de l’hotel fins que va arribar l’hora de tornar a casa.

divendres, 31 d’octubre de 2014

El mort se sentia sol


Li deien l'enterramorts perquè sempre rondava els cementiris. Era un home prim, d'edat incerta, cabells blancs i cara solcada de clots de verola. Caminava ajudat per un bastó perquè la cama dreta li fallava. Quan algú gosava preguntar-li perquè rondava els cementiris, ell responia que els morts el tractaven bé.  La vespra de Tots Sants, una dona vella se li va acostar i li va demanar un favor: "Podria col·locar estes flors en la tomba del meu marit?". L'enterramorts s'ho va pensar una mica: no li agradava fer favors. Però va considerar que el  mort es posaria content i això sí que li agradava. Així que va agafar les flors i va adreçar-se cap on li havia indicat la vella. El nínxol estava en la filera de més avall i es va haver d'ajupir a pesar del dolor de la cama dreta. Quan va procedir a posar el pomell a la jardinera, va oir un trist sospir  i es va acostar una mica  per comprovar si havia sigut una falsa percepció... Ningú va veure mai més l'enterramorts. Solament la vella tenia una explicació: que el seu marit se'l va endur perquè se sentia sol i necessitava un amic, però tothom es reia d'ella. Quina història més ridícula!, deien. Tanmateix el bastó de l'enterramorts va romandre al costat del nínxol molt de temps, sense que ningú s'atrevira a retirar-lo.

dilluns, 6 d’octubre de 2014

La tardor dels vampirs

La tardor és l'estació dels vampirs. Nits de tempesta, rauxes de vent, llamps que il·luminen la negror del cel, una mà freda que t'agafa el coll, un mos verinós que et transforma... i la lluna que dirigirà per sempre la teua vida. Res no tornarà a ser com abans. Passejaràs pels carrers guiat o guiada per l'instint caçador, sentiràs l'olor de la sang, desitjaràs xuclar eixa vena que batega en un coll blanc... I açò és només el començament, perquè l'hivern no tardarà a arribar. I l'hivern serà etern en la teua vida glaçada.