dijous, 7 de març de 2013

LA LLOBA

En veure-la, va saber que aquella femella seria seua. Tenia el pelatge del color de la terra mullada i els ulls daurats com la mel que fabricaven les abelles del bosc. Semblava feréstega, sí, però a ell li agradava així. No suportava  les femelles de la seua camada perquè eren unes bledes. En canvi aquella lloba d'ulls brillants es movia com una ombra i mostrava els ullals a qualsevol que se li acostava. Per això havia de ser seua: junts recorrerien el bosc, caçarien, udolarien a la lluna i... crearien una extensa família. Dintre d'uns anys, quan ell fora vell i feble, un dels seus fills heretaria el lideratge de la camada. Tanmateix hi havia un problema: que aquella lloba ja havia escollit a un enorme llop negre d'altra manada i no se n'apartava mai. Si volia aconseguir-la, primer hauria d'eliminar el rival i la lluita podia ser terrible, fins i tot mortal...