"La tomba de Raquel estava buida. Sempre hi havia un ramell de roses blanques sobre el nínxol, però tothom sabia que cap cos reposava al taüt. Havia mort feia quinze anys i, d’haver viscut, ara Raquel en tindria trenta. Puntualment i cada dia, quan s’obria el cementiri al públic, un home prim i pàl·lid acudia a la tomba a pregar per Raquel. Pocs sabien que també cada nit, abans de tancar-se el lloc, la visitava l’ombra fosca d’un ancià. L’encarregat del cementiri s’imaginava mil històries, però ningú li les havia confirmat ni desmentit mai. Una nit de lluna plena i vent glaçat, a les dotze, l’encarregat havia oït un soroll estrany al sector nord i s’havia despertat. L’home va acudir corrents, per si es tractava d’un pèrfid profanador de tombes. Algú havia obert el nínxol de Raquel i havia tirat dintre les roses blanques. Amb els cabells eriçats de por, l’encarregat va recórrer tots els carrers del cementiri. Finalment va descobrir dos homes que es barallaven a manotades. L’un era jove i prim, l’altre més vell i voluminós. “Tu ets el culpable”, “Tu la vas matar”, s’incriminaven mútuament. De sobte la fulla d’un ganivet va brillar en la foscor i va clavar-se al pit del més prim. L’encarregat va fugir, però en la cursa va topar amb una làpida, va caure i va quedar inconscient. L’endemà algú va despertar-lo i ell va avisar la policia. Les autoritats no van descobrir cap rastre de la baralla i van creure que l’encarregat ho havia somiat. Temps després, l’ajuntament va decidir una remodelació del cementiri i els operaris van haver d’obrir la tomba de Raquel. Al seu interior van trobar el cos d’un home jove i prim amb un ganivet al pit"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada