dijous, 31 d’octubre de 2013

LA NIT MÉS BONICA

La refotuda moto va aturar-se de sobte i va deixar-me tirat al bell mig d’una carretera secundària, entre dos pobles tan menuts que ni tan sols sortien als mapes. Al meu voltant tot era foscor i solitud. Vaig provar de fer una crida d’emergència amb el mòbil, però... no hi havia cobertura! Cabrejat amb el món sencer, vaig començar a arrossegar la moto en busca d’ajuda. Al menys em vaig fer un quilòmetre a cegues abans de distingir un punt de llum. Estava segur que provenia d’alguna masia solitària, per tant m’hi vaig adreçar. Efectivament, poc després vaig topar contra la façana d’una xicoteta edificació. Vaig colpejar la porta i, després d’un xerric de frontisses rovellades, va obrir-se.
- Bona nit - va dir-me un ancià decrèpit.
- Bona nit, m’he perdut. Puc utilitzar el seu telèfon?
- No en tinc, però pots entrar a casa, si vols.
Que podia fer, si no acceptar la invitació? Així que vaig deixar la moto recolzada en la façana i  vaig entrar en casa. Aquell era un lloc acollidor, amb un bon foc a la llar.
- Viu sol?
- Sí, tota la meua família i els amics s’han mort ja. Però aquesta nit tinc companyia!
Em va fer llàstima el vell, qui em va oferir un sopar a base de pa, xoriç i vi. Al menjador hi havia espelmes a tot arreu, a pesar que la làmpada estava encesa també. “Manies de vell”, vaig pensar.
Després de sopar em va fer entrar en una cambra.
- Pots passar la nit ací – va dir.
Vaig entrar-hi emocionat en veure un llit enorme on podria descansar.
- Però, t’avise:, passe el que passe, escoltes el que escoltes, no has de sortir de la cambra – va advertir-me.
“Més manies”, vaig creure. Sense traure’m la roba, vaig deixar-me caure al llit i vaig adormir-me de seguida. Unes veus van despertar-me poc després. El meu rellotge marcava les dotze i mitja. Qui cridava i es reia tan alegrement a aquelles hores? Sense fer cas de l’advertència del iaio, vaig sortir de la cambra i vaig baixar al menjador. Em vaig amagar rere un pilar i vaig mirar: el lloc estava ple de gent!  El vell seia en un selló i al seu voltant es movien els visitants fent molt de xivarri. Semblava que tothom tenia coses que contar, ningú s’escoltava a ningú i el vell reia com un xiquet. La làmpada del sostre estava apagada i sols brillaven les espelmes. Tot allò em pareixia sospitós i antinatural! Volia tornar a la meua cambra, però no podia: necessitava esbrinar el significat d’aquella reunió. Hi havia persones de totes les edats, tenien les robes esparracades i anaven mal pentinades. A més, se’ls veia grisos, quasi transparents. “Deu ser un efecte òptic de les espelmes”, vaig pensar. A l’ambient surava un tuf nauseabund. Fastiguejat, vaig decidir tornar a al cambra i dormir fins a l’endemà, però la veritat és que no vaig tancar els ulls en tota la nit. Poc a poc el soroll va minvar i, amb els primers rajos de l’albada, va cessar del tot.
De bon matí, vaig alçar-me, disposat a eixir d’aquella casa sense acomiadar-me de ningú. La casa semblava buida, l’ancià devia de dormir després de la festa. De puntetes, vaig creuar el menjador, però vaig frenar quan vaig veure a la paret una antiga fotografia on apareixien alguns rostres en blanc i negre. Era estrany, per entre ells vaig reconèixer algunes persones d’anit.
- Bon dia, ja te’n vas? – va preguntar-me el iaio.
Quasi em va agafar un atac al cor!
- Sí, ehem... no volia destorbar-lo. Gràcies per tot!
- De res. Ah, que bonica és la nit de Tots Sants, veritat?
- La nit de Tots Sants?
-Sí, em sembla que els joves l’anomeneu... Halloween. Ha, ha, ha... quin nom més estrany!
Vaig eixir d’aquella casa amb les cames tremoloses, ni tan sols vaig recollir la moto. Allí es va quedar i mai més vaig tornar a per ella.
ATENCIÓ: AQUEST ÉS TESTIMONI DE LLUC, PIRATA INFORMÀTIC I AMIC DE CATERINA CREMEC. L’incident  va tenir lloc fa un parell d’anys, durant la matinada de l’1 de novembre, quan ell tornava de fer un treball (que no vol especificar)


dimecres, 30 d’octubre de 2013

La disfressa de Halloween

"Vaig notar el contacte d’una mà glaçada sobre el meu muscle dret i vaig quedar-me paralitzada. No sabia si girar-me per comprovar de qui es tractava o arrancar a córrer cames ajudeu-me. Finalment va véncer la curiositat i lentament vaig tombar una mica el cap. Darrere meu hi havia un rostre blanc, d’ulls foscos i cabells negres mullats pel plugim que queia. No hi havia cap expressió en aquells ulls de peix, però ells llavis prims somreien lleument. A través del somriure s’hi podien distingir unes dents menudes, quasi infantils. Atrapada pel dolç somriure, vaig girar-me del tot i vaig distingir un cos prim, embolcallat per un abric de color xocolata. “Qui ets? Què vols de mi?”, vaig preguntar a aquell desconegut. Però ell no va contestar-me, sinó que va posar l’altra mà al meu muscle esquerre i va acostar-se més. Jo regressava d’una festa de Halloween que havia organitzat la meua amiga Verònica. Portava un vestit negre i cenyit de vampira, una perruca rossa i uns talons de deu centímetres. Per un moment vaig imaginar que ell també venia d’una festa similar. “Tinc pressa, deixa’m anar”, vaig demanar-li. Tanmateix ell continuava sense parlar, el somriure va esdevenir una rialla i vaig entrellucar un parell d’ullals esmolats en  aquella boca de somriure hipnòtic. No recorde res més. L’endemà vaig despertar-me recolzada sobre la paret d’un atzucac, entre contenidors i deixalles. Tenia el vestit arrugat, la perruca de costat i el coll adolorit. Quan vaig palpar-me el coll, vaig notar una humitat reveladora: els meus dits estaven plens de sang. Mai més vaig disfressar-me de vampira".
ATENCIÓAquest és el testimoni real de Bàrbara, amiga de Caterina Cremec i gerent del pub El Bassal. L'accident va succeir durant una estada de Bàrbara a San Francisco (USA), on hi havia una convenció de joves professionals. L'estada va ser entre el 29 d'octubre i el 2 de novembre de l'any passat. El relat correspon a la matinada de l'1 de novembre, que ací és Tots Sants i a USA és coneix per la Nit de Halloween. Bàrbara  li ho va contar tot a Caterina Cremec.