QUE PASSEU UNES FESTES TERRORÍFICAMENT BONES

Nadal al Càrpats

Aquell Nadal vam decidir viatjar als Càrpats, les muntanyes de Romania. Ens vam hostatjar en un hotel situat a les afores d’un poblet i amb unes vistes precioses, però nosaltres no ens conformaven amb mirar i vam decidir explorar el territori. El dia 26 de desembre feia mal oratge, el cel estava quasi negre i bufava un vent desagradable, el conserge va advertir-nos que segurament nevaria. Ens donava igual perquè anàvem ben preparats amb roba d’abric, calçat adequat, menjar, mapa i una bona brúixola. De tota manera, el conserge ens va aconsellar que, si es posava a nevar fort, buscàrem un refugi que hi havia cap al nord.

Dit i fet, començà a nevar hores després i vam haver de buscar el refugi. Es tractava d’una cabana de pedra molt ben conservada. Disposava d’ una xemeneia, un armari, un rebost, un llit, una taula i algunes cadires. A l’armari hi havia una vaixella, mantes, llanternes, llumins i bengales. Al rebost van trobar llaunes de conserva, xocolata, galetes, aigua, llet en pols i café.

Passaven les hores i no deixava de nevar, així que ens disposàrem a passar la nit al refugi molts acomboiats. Vam agafar llenya de l’exterior i vam encendre foc a la xemeneia. Teníem provisions i estàvem a recer, allò pareixia tota una aventura.

Tanmateix cap a la mitjanit, quan la neu queia amb més força que mai, vam oir uns udols que provenien de la muntanya. “Pareixen llops”, vaig dir, començant a inquietar-me. Els udols es feren més estridents, més feréstecs i més propers. De sobte, els llops començaren a gratar la porta. “No patisques, no podran obrir”, va intentar tranquil·litzar-me Joan. Però jo tenia por i mantenia tots els sentits alerta. Tant és així que em va semblar oir una veu humana. “Has oït, Joan? Fora hi ha algú que necessita ajuda”, vaig dir. “Jo no he oït a ningú i, si obrim, els llops ens atacaran”, va contestar Joan, aturant-me. Vaig creure que la veu havia sigut una il·lusió perquè no vaig tornar a oir-la. En canvi els llops tardaren a anar-se’n i no vaig poder dormir en tota la nit.

L’endemà havia deixat de nevar i vam pensar que seria millor tornar al poble. En abocar-nos a l’exterior, vam horroritzar-nos. La porta tenia profundes rascades i la neu estava plena de petjades d’animals. Però no erem petjades normals, sinó enormes, les més grans que mai havíem vist. A més a més, pertanyien a animals bípedes. “Quina mena de bèstia infernal habitarà aquest racó?”, va estremir-se Joan. Però el pitjor era que, incrustades a la porta, hi havia unes partícules rosades. Eren ungles humanes. “Sí que havia oït una veu que demanava ajuda!”, vaig exclamar. També vam veure trossos de roba esgarripada i un floc de cabells sangonosos.

En contar-li-ho al conserge, va quedar-se més blanc que un ciri i va pronunciar unes paraules en romanés que no vam entendre. Després vam saber que un home que havia sortit a buscar llenya havia desaparegut.

Per descomptat que no vam sortir més de l’hotel fins que va arribar l’hora de tornar a casa.

El mort se sentia sol

Li deien l'enterramorts perquè sempre rondava els cementiris. Era un home prim, d'edat incerta, cabells blancs i cara solcada de clots de verola. Caminava ajudat per un bastó perquè la cama dreta li fallava. Quan algú gosava preguntar-li perquè rondava els cementiris, ell responia que els morts el tractaven bé.  La vespra de Tots Sants, una dona vella se li va acostar i li va demanar un favor: "Podria col·locar estes flors en la tomba del meu marit?". L'enterramorts s'ho va pensar una mica: no li agradava fer favors. Però va considerar que el  mort es posaria content i això sí que li agradava. Així que va agafar les flors i va adreçar-se cap on li havia indicat la vella. El nínxol estava en la filera de més avall i es va haver d'ajupir a pesar del dolor de la cama dreta. Quan va procedir a posar el pomell a la jardinera, va oir un trist sospir  i es va acostar una mica  per comprovar si havia sigut una falsa percepció... Ningú va veure mai més l'enterramorts. Solament la vella tenia una explicació: que el seu marit se'l va endur perquè se sentia sol i necessitava un amic, però tothom es reia d'ella. Quina història més ridícula!, deien. Tanmateix el bastó de l'enterramorts va romandre al costat del nínxol molt de temps, sense que ningú s'atrevira a retirar-lo.

La tardor dels vampirs

La tardor és l'estació dels vampirs. Nits de tempesta, rauxes de vent, llamps que il·luminen la negror del cel, una mà freda que t'agafa el coll, un mos verinós que et transforma... i la lluna que dirigirà per sempre la teua vida. Res no tornarà a ser com abans. Passejaràs pels carrers guiat o guiada per l'instint caçador, sentiràs l'olor de la sang, desitjaràs xuclar eixa vena que batega en un coll blanc... I açò és només el començament, perquè l'hivern no tardarà a arribar. I l'hivern serà etern en la teua vida glaçada.  

Calavera, la mort més divertida

Heu vist mai un heroi més prim i ossut? És Calavera, un dels personatges de "Les macabres aventures de Billy i Mandy". En realitat és la mort, però jo el veig molt viu. El seu sentit de l'humor és terriblement àcid i de quan en quan amolla algunes paraules dignes dels millors filòsofs. Manté una relació d'amor-odi amb els xiquets Billy i Mandy, especialment amb Billy, la innocència del qual el trau de polleguera.
Calavera és un dels meus herois preferits. Ja sabeu que estime tota mena de monstres i éssers màgics, però aquest m'ha robat el cor.

Vampirs d'última generació

Marceline Abadeer (o la xucladora d'ànimes) és un dels personatges més populars de la sèrie Hora d'aventures. Ella és la Reina Vampira de la Terra d'Oo. Té més de 1000 anys. Canvia d'imatge en cada episodi, composa música i li agrada gastar bromes. No xucla sang, però sí que absorbeix el color roig dels objectes. Per què és tan popular? Segurament perquè els vampirs continuen fascinant-nos després de tants anys i perquè ofereix una imatge moderna i original. Jo també sóc una fan de Marceline.