divendres, 1 de febrer de 2013

EL LLOP


Va eixir del cau i va adonar-se que la nit era molt fosca per culpa dels núvols que tapaven la lluna minvant i els estels. També va ensumar l’amenaça de pluja en l’ambient però no li importava, unes quantes gotes sobre el gruixut pelatge no li farien cap mal. En canvi, no va detectar ningú pels voltants: els seus germans havien eixit de cacera abans que ell. Això tampoc li importava, era prou fort i intel·ligent com per a no témer una insurrecció. Ell era el cap de la llopada. Va passejar una mica per desentumir els músculs, va marcar els arbres dels voltants i, per fi, va emetre una llarg udol. D’immediat els seus germans van contestar-li des de la llunyania, però no era una resposta qualsevol, sinó un avís. Víctima localitzada. Així que va posar-se en marxa, primer amb un trot lleuger, després a grans gambades, esquivant arbres i saltant sobre los roques. Aviat va percebre el rastre de la víctima. Una agradable olor de carn saborosa barrejada amb el tuf de la suor i la por. Fora qui fora aquell innocent, tenia les hores comptades.