dimecres, 12 de setembre de 2012

Experiència onírica


Va despertar-se amb un fort dolor al pit, era una sensació d’ofec que l’oprimia. Va començar a suar i a posar-se nerviosa, així que va decidir anar a la cuina a beure’s un got d’aigua. En posar els peus a terra va sentir-se lleugera, tal volta la dieta que havia encetat dies enrere començava a fer efecte. No va encendre els llums perquè, curiosament, veia a través de la foscor. L’aigua no va semblar-li ni freda ni calenta, ni tan sols va notar-la gola avall. Però almenys l’opressió al pit havia desaparegut i va tornar a la cambra. Quan anava a posar-se al llit, va adonar-se que ja hi havia algú al seu lloc. Qui era? Què hi feia? Va voler cridar, però la veu no li sortia. Què passava? El pànic la tenia paralitzada! Va mirar aquell cos que jeia sobre el  llit i va adonar-se que li resultava conegut. Era ella mateixa! Sí, per això li resultava familiar, aquell cos era el que ella veia quan es mirava a l’espill. Però no podia ser! Què significava això? Ah, estaria somiant! Mai no havia tingut eixa mena de somnis, però havia oït parlar d’experiències oníriques en les quals ment i cos es dissociaven. I ara, què? Esperaria a despertar-se. No tenia més remei que esperar. Passats uns minuts va tornar a angoixar-se, per què no es despertava? Va fixar-se novament en el cos, resultava estrany observar-se a sí mateixa. I què era allò? El pit no no es movia, no pujava ni baixava. No respirava! Oh, no, no, no! S’havia mort? El metge l’havia advertida que li calia canviar d’hàbits si volia millorar, però ella no li havia fet massa cas. S’havia mort, doncs? “Desperta’t, desperta’t, per favor!”, cridava sense veu. A mesura que passava el temps, se sentia més lleugera, ara surava per damunt dels cos i cada cop estava més a prop del sostre. De sobte, va traspassar aquella frontera i va enlairar-se sense poder remeiar-ho. Però no era una sensació desagradable. Ja no era ella mateixa, no era matèria, formava part del tot en una germanor espiritual... I aleshores va obrir els ulls i va veure que la llum del dia entrava per la finestra. Ufff... Havia estat somiant. A partir d’aquella dia faria més esport, treballaria menys i assaboriria els petits plaers de la vida. Perquè estava viva!