La refotuda moto va aturar-se de
sobte i va deixar-me tirat al bell mig d’una carretera secundària, entre dos
pobles tan menuts que ni tan sols sortien als mapes. Al meu voltant tot era
foscor i solitud. Vaig provar de fer una crida d’emergència amb el mòbil,
però... no hi havia cobertura! Cabrejat amb el món sencer, vaig començar a arrossegar
la moto en busca d’ajuda. Al menys em vaig fer un quilòmetre a cegues abans de
distingir un punt de llum. Estava segur que provenia d’alguna masia solitària, per
tant m’hi vaig adreçar. Efectivament, poc després vaig topar contra la façana
d’una xicoteta edificació. Vaig colpejar la porta i, després d’un xerric de
frontisses rovellades, va obrir-se.
- Bona nit - va dir-me un ancià
decrèpit.
- Bona nit, m’he perdut. Puc
utilitzar el seu telèfon?
- No en tinc, però pots entrar a
casa, si vols.
Que podia fer, si no acceptar la
invitació? Així que vaig deixar la moto recolzada en la façana i vaig entrar en casa. Aquell era un lloc
acollidor, amb un bon foc a la llar.
- Viu sol?
- Sí, tota la meua família i els amics
s’han mort ja. Però aquesta nit tinc companyia!
Em va fer llàstima el vell, qui em
va oferir un sopar a base de pa, xoriç i vi. Al menjador hi havia espelmes a
tot arreu, a pesar que la làmpada estava encesa també. “Manies de vell”, vaig
pensar.
Després de sopar em va fer entrar en
una cambra.
- Pots passar la nit ací – va dir.
Vaig entrar-hi emocionat en veure un
llit enorme on podria descansar.
- Però, t’avise:, passe el que
passe, escoltes el que escoltes, no has de sortir de la cambra – va
advertir-me.
“Més manies”, vaig creure. Sense
traure’m la roba, vaig deixar-me caure al llit i vaig adormir-me de seguida. Unes
veus van despertar-me poc després. El meu rellotge marcava les dotze i mitja.
Qui cridava i es reia tan alegrement a aquelles hores? Sense fer cas de
l’advertència del iaio, vaig sortir de la cambra i vaig baixar al menjador. Em
vaig amagar rere un pilar i vaig mirar: el lloc estava ple de gent! El vell seia en un selló i al seu voltant es
movien els visitants fent molt de xivarri. Semblava que tothom tenia coses que
contar, ningú s’escoltava a ningú i el vell reia com un xiquet. La làmpada del
sostre estava apagada i sols brillaven les espelmes. Tot allò em pareixia sospitós
i antinatural! Volia tornar a la meua cambra, però no podia: necessitava
esbrinar el significat d’aquella reunió. Hi havia persones de totes les edats,
tenien les robes esparracades i anaven mal pentinades. A més, se’ls veia
grisos, quasi transparents. “Deu ser un efecte òptic de les espelmes”, vaig
pensar. A l’ambient surava un tuf nauseabund. Fastiguejat, vaig decidir tornar
a al cambra i dormir fins a l’endemà, però la veritat és que no vaig tancar els
ulls en tota la nit. Poc a poc el soroll va minvar i, amb els primers rajos de
l’albada, va cessar del tot.
De bon matí, vaig alçar-me, disposat
a eixir d’aquella casa sense acomiadar-me de ningú. La casa semblava buida,
l’ancià devia de dormir després de la festa. De puntetes, vaig creuar el menjador,
però vaig frenar quan vaig veure a la paret una antiga fotografia on apareixien
alguns rostres en blanc i negre. Era estrany, per entre ells vaig reconèixer
algunes persones d’anit.
- Bon dia, ja te’n vas? – va
preguntar-me el iaio.
Quasi em va agafar un atac al cor!
- Sí, ehem... no volia destorbar-lo.
Gràcies per tot!
- De res. Ah, que bonica és la nit
de Tots Sants, veritat?
- La nit de Tots Sants?
-Sí, em sembla que els joves
l’anomeneu... Halloween. Ha, ha, ha... quin nom més estrany!
Vaig eixir d’aquella casa amb les
cames tremoloses, ni tan sols vaig recollir la moto. Allí es va quedar i mai
més vaig tornar a per ella.
ATENCIÓ: AQUEST ÉS TESTIMONI DE LLUC, PIRATA
INFORMÀTIC I AMIC DE CATERINA CREMEC. L’incident va tenir lloc fa un parell d’anys, durant la
matinada de l’1 de novembre, quan ell tornava de fer un treball (que no vol
especificar)
.jpg)
