dijous, 18 de desembre de 2014

Nadal al Càrpats

Aquell Nadal vam decidir viatjar als Càrpats, les muntanyes de Romania. Ens vam hostatjar en un hotel situat a les afores d’un poblet i amb unes vistes precioses, però nosaltres no ens conformaven amb mirar i vam decidir explorar el territori. El dia 26 de desembre feia mal oratge, el cel estava quasi negre i bufava un vent desagradable, el conserge va advertir-nos que segurament nevaria. Ens donava igual perquè anàvem ben preparats amb roba d’abric, calçat adequat, menjar, mapa i una bona brúixola. De tota manera, el conserge ens va aconsellar que, si es posava a nevar fort, buscàrem un refugi que hi havia cap al nord.
Dit i fet, començà a nevar hores després i vam haver de buscar el refugi. Es tractava d’una cabana de pedra molt ben conservada. Disposava d’ una xemeneia, un armari, un rebost, un llit, una taula i algunes cadires. A l’armari hi havia una vaixella, mantes, llanternes, llumins i bengales. Al rebost van trobar llaunes de conserva, xocolata, galetes, aigua, llet en pols i café.
Passaven les hores i no deixava de nevar, així que ens disposàrem a passar la nit al refugi molts acomboiats. Vam agafar llenya de l’exterior i vam encendre foc a la xemeneia. Teníem provisions i estàvem a recer, allò pareixia tota una aventura.
Tanmateix cap a la mitjanit, quan la neu queia amb més força que mai, vam oir uns udols que provenien de la muntanya. “Pareixen llops”, vaig dir, començant a inquietar-me. Els udols es feren més estridents, més feréstecs i més propers. De sobte, els llops començaren a gratar la porta. “No patisques, no podran obrir”, va intentar tranquil·litzar-me Joan. Però jo tenia por i mantenia tots els sentits alerta. Tant és així que em va semblar oir una veu humana. “Has oït, Joan? Fora hi ha algú que necessita ajuda”, vaig dir. “Jo no he oït a ningú i, si obrim, els llops ens atacaran”, va contestar Joan, aturant-me. Vaig creure que la veu havia sigut una il·lusió perquè no vaig tornar a oir-la. En canvi els llops tardaren a anar-se’n i no vaig poder dormir en tota la nit.
L’endemà havia deixat de nevar i vam pensar que seria millor tornar al poble. En abocar-nos a l’exterior, vam horroritzar-nos. La porta tenia profundes rascades i la neu estava plena de petjades d’animals. Però no erem petjades normals, sinó enormes, les més grans que mai havíem vist. A més a més, pertanyien a animals bípedes. “Quina mena de bèstia infernal habitarà aquest racó?”, va estremir-se Joan. Però el pitjor era que, incrustades a la porta, hi havia unes partícules rosades. Eren ungles humanes. “Sí que havia oït una veu que demanava ajuda!”, vaig exclamar. També vam veure trossos de roba esgarripada i un floc de cabells sangonosos.
En contar-li-ho al conserge, va quedar-se més blanc que un ciri i va pronunciar unes paraules en romanés que no vam entendre. Després vam saber que un home que havia sortit a buscar llenya havia desaparegut.
Per descomptat que no vam sortir més de l’hotel fins que va arribar l’hora de tornar a casa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada