dijous, 31 d’octubre de 2013

LA NIT MÉS BONICA

La refotuda moto va aturar-se de sobte i va deixar-me tirat al bell mig d’una carretera secundària, entre dos pobles tan menuts que ni tan sols sortien als mapes. Al meu voltant tot era foscor i solitud. Vaig provar de fer una crida d’emergència amb el mòbil, però... no hi havia cobertura! Cabrejat amb el món sencer, vaig començar a arrossegar la moto en busca d’ajuda. Al menys em vaig fer un quilòmetre a cegues abans de distingir un punt de llum. Estava segur que provenia d’alguna masia solitària, per tant m’hi vaig adreçar. Efectivament, poc després vaig topar contra la façana d’una xicoteta edificació. Vaig colpejar la porta i, després d’un xerric de frontisses rovellades, va obrir-se.
- Bona nit - va dir-me un ancià decrèpit.
- Bona nit, m’he perdut. Puc utilitzar el seu telèfon?
- No en tinc, però pots entrar a casa, si vols.
Que podia fer, si no acceptar la invitació? Així que vaig deixar la moto recolzada en la façana i  vaig entrar en casa. Aquell era un lloc acollidor, amb un bon foc a la llar.
- Viu sol?
- Sí, tota la meua família i els amics s’han mort ja. Però aquesta nit tinc companyia!
Em va fer llàstima el vell, qui em va oferir un sopar a base de pa, xoriç i vi. Al menjador hi havia espelmes a tot arreu, a pesar que la làmpada estava encesa també. “Manies de vell”, vaig pensar.
Després de sopar em va fer entrar en una cambra.
- Pots passar la nit ací – va dir.
Vaig entrar-hi emocionat en veure un llit enorme on podria descansar.
- Però, t’avise:, passe el que passe, escoltes el que escoltes, no has de sortir de la cambra – va advertir-me.
“Més manies”, vaig creure. Sense traure’m la roba, vaig deixar-me caure al llit i vaig adormir-me de seguida. Unes veus van despertar-me poc després. El meu rellotge marcava les dotze i mitja. Qui cridava i es reia tan alegrement a aquelles hores? Sense fer cas de l’advertència del iaio, vaig sortir de la cambra i vaig baixar al menjador. Em vaig amagar rere un pilar i vaig mirar: el lloc estava ple de gent!  El vell seia en un selló i al seu voltant es movien els visitants fent molt de xivarri. Semblava que tothom tenia coses que contar, ningú s’escoltava a ningú i el vell reia com un xiquet. La làmpada del sostre estava apagada i sols brillaven les espelmes. Tot allò em pareixia sospitós i antinatural! Volia tornar a la meua cambra, però no podia: necessitava esbrinar el significat d’aquella reunió. Hi havia persones de totes les edats, tenien les robes esparracades i anaven mal pentinades. A més, se’ls veia grisos, quasi transparents. “Deu ser un efecte òptic de les espelmes”, vaig pensar. A l’ambient surava un tuf nauseabund. Fastiguejat, vaig decidir tornar a al cambra i dormir fins a l’endemà, però la veritat és que no vaig tancar els ulls en tota la nit. Poc a poc el soroll va minvar i, amb els primers rajos de l’albada, va cessar del tot.
De bon matí, vaig alçar-me, disposat a eixir d’aquella casa sense acomiadar-me de ningú. La casa semblava buida, l’ancià devia de dormir després de la festa. De puntetes, vaig creuar el menjador, però vaig frenar quan vaig veure a la paret una antiga fotografia on apareixien alguns rostres en blanc i negre. Era estrany, per entre ells vaig reconèixer algunes persones d’anit.
- Bon dia, ja te’n vas? – va preguntar-me el iaio.
Quasi em va agafar un atac al cor!
- Sí, ehem... no volia destorbar-lo. Gràcies per tot!
- De res. Ah, que bonica és la nit de Tots Sants, veritat?
- La nit de Tots Sants?
-Sí, em sembla que els joves l’anomeneu... Halloween. Ha, ha, ha... quin nom més estrany!
Vaig eixir d’aquella casa amb les cames tremoloses, ni tan sols vaig recollir la moto. Allí es va quedar i mai més vaig tornar a per ella.
ATENCIÓ: AQUEST ÉS TESTIMONI DE LLUC, PIRATA INFORMÀTIC I AMIC DE CATERINA CREMEC. L’incident  va tenir lloc fa un parell d’anys, durant la matinada de l’1 de novembre, quan ell tornava de fer un treball (que no vol especificar)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada