Experiència onírica

Va despertar-se amb un fort dolor al pit, era una sensació d’ofec que l’oprimia. Va començar a suar i a posar-se nerviosa, així que va decidir anar a la cuina a beure’s un got d’aigua. En posar els peus a terra va sentir-se lleugera, tal volta la dieta que havia encetat dies enrere començava a fer efecte. No va encendre els llums perquè, curiosament, veia a través de la foscor. L’aigua no va semblar-li ni freda ni calenta, ni tan sols va notar-la gola avall. Però almenys l’opressió al pit havia desaparegut i va tornar a la cambra. Quan anava a posar-se al llit, va adonar-se que ja hi havia algú al seu lloc. Qui era? Què hi feia? Va voler cridar, però la veu no li sortia. Què passava? El pànic la tenia paralitzada! Va mirar aquell cos que jeia sobre el  llit i va adonar-se que li resultava conegut. Era ella mateixa! Sí, per això li resultava familiar, aquell cos era el que ella veia quan es mirava a l’espill. Però no podia ser! Què significava això? Ah, estaria somiant! Mai no havia tingut eixa mena de somnis, però havia oït parlar d’experiències oníriques en les quals ment i cos es dissociaven. I ara, què? Esperaria a despertar-se. No tenia més remei que esperar. Passats uns minuts va tornar a angoixar-se, per què no es despertava? Va fixar-se novament en el cos, resultava estrany observar-se a sí mateixa. I què era allò? El pit no no es movia, no pujava ni baixava. No respirava! Oh, no, no, no! S’havia mort? El metge l’havia advertida que li calia canviar d’hàbits si volia millorar, però ella no li havia fet massa cas. S’havia mort, doncs? “Desperta’t, desperta’t, per favor!”, cridava sense veu. A mesura que passava el temps, se sentia més lleugera, ara surava per damunt dels cos i cada cop estava més a prop del sostre. De sobte, va traspassar aquella frontera i va enlairar-se sense poder remeiar-ho. Però no era una sensació desagradable. Ja no era ella mateixa, no era matèria, formava part del tot en una germanor espiritual... I aleshores va obrir els ulls i va veure que la llum del dia entrava per la finestra. Ufff... Havia estat somiant. A partir d’aquella dia faria més esport, treballaria menys i assaboriria els petits plaers de la vida. Perquè estava viva!

SOS. Lectura perillosa no recomendada

Si havíeu pensat llegir-vos algun llibre durant el mes d'agost, no trieu el següent: VAMPIRS. GUIA DE SUPERVIVÈNCIA (MJ Zamora). És un llibre teriblement perillós per a nosaltres, els vampirs. A mi, que tinc per costum llegir tot allò que cau a les meues blanques mans, m'ha erissat els cabells. Repetisc: no us el llegiu, a no ser que us considereu enemics meus i de la meua raça. Estic segura que l'autor col·labora amb Roman, el caçavampirs que em ve al darrere. A més de descriure'ns com a monstres (que no ho som), l'autor fa referència a tota mena de trucs, procediments i armes per a esborrar-nos de la Terra. Però, quin mal li haurem causat nosaltres?
Ara bé, que podríeu llegir? Qualsevol llibre que us ajude a oblidar aquesta calor tan terrible que fa en València. Jo he acabat "Desdejuni a can Tiffany", de Truman Capote. És una obra molt refrescant.
Aquestes vacances, felices lectures i compte amb l'astre rei.

Setmana no tan negra

Ha passat una setmana des que Caterina Cremec va visitar la Valldigna i les autoritats locals han descartat l'existència de víctimes mortals. Igual que van arribar, els vampirs s'han retirat del Monestir i la tranquil·litat ha tornat a la vall.  Doneu-li les gràcies a Caterina, perquè ha sigut ella qui ha mantingut els vampirs a ratlla. A  la descendent del temible comte Cremec, li han agradat tant la terra valldignenca i els seus habitants, que ha promés tornar. Però que no s'espanten els simaters i les simateres: la pròxima vegada vindrà sola i no hi haurà perill...  O sí? Com deia el professor Van Helsing, mai no es fieu d'una vampira!

SOBREVOLANT EL MONESTIR

Queden menys de 24 hores... Esteu preparats per a l'atac? Jo sí i Lourdes Boïgues també. Ella presentarà "La venjança de Caterina" en la Casa de la Cultura de Simat de la Valldigna, a les 20.00 hores. Jo no he volgut perdre-m'ho i els meus amics vampirs tampoc, per això ens hem instal·lat al monestir. Quan el sol s'amague i la foscor s'apodere de la Valldigna, nosaltres eixirem de cacera. Serà una nit molt llarga!  Tanqueu finestres i portes, amagueu-vos dins de les vostres cases i no sortiu fins que l'alba pinte de roig el cel. Ja estem ací, gent de la Valldigna!

El professor de ball (carta del Comte Cremec)

Estimada néta,

Ja fa temps que no tinc notícies teues i això m’ompli de tristesa. En la teua darrera carta em deies que no tenies cap novetat important per a contar-me. Doncs sàpigues que, a mi, tot el que em contes em pareix important. Però, si tant t’agraden les novetats, jo te’n contaré una d’ací, del castell.

Fa unes setmanes, mentre les teues cosines feien una demostració del que han aprés amb el nou professor de ball, el majordom va anunciar que teníem visita. Així que vaig deixar la diversió per a més tard i vaig dir al majordom que convidara al nouvingut a entrar al meu despatx i que li servira un xerès.

La visita va resultar ser el nou comissari de Trepeitz. Després de refusar el xerès, va dir-me de males maneres que un jove del poble havia desaparegut i que la seua família estava molt afectada. M’exigia que el retornara, que deixara anar el jove, que els temps en què els Cremec féiem el que ens donava la gana havien acabat. Va dir també que l’edat medieval quedava molt lluny, que ara corrien temps moderns i que ell ens pararia els peus. Si no li retornàvem voluntàriament el jove, aconseguiria una ordre judicial per regirar el castell de dalt a baix i ens ficaria a tots en la presó. I,  després de desfogar-se com un energumen, se’n va a anar sense escoltar-me.

Doncs bé, dies després va tornar més dòcil que una ovella. Aquesta vegada va dir-me que el jove havia  aparegut, però que vagava pel cementiri totes les nits amb la cara blanca i la mirada perduda, que tenia terroritzada la gent del poble, fins i tot la seua família li tenia por. I em demanava per favor que els lliurara d’ell. Naturalment vaig dir que acceptava l’encàrrec, però que no ens molestara mai més.

Ara les teues cosines poden prosseguir les classes de ball (injustament interrompudes) amb el jove professor. Ell està encantat amb les seues alumnes. Especialment amb Minerva, a qui va conéixer una nit de revetlla en Trepeitz. És un jove molt agradable, però els seus balls són molt estranys. Sobretot eixa dansa diabòlica que ell anomena hip-hop.

I això és tot, estimada Caterina. Espere rebre una carta teua molt prompte. Un mos,

                                        Ivan Cremec von Holtzseinn

Entrevista amb l'autora Lourdes Boïgues

Caterina: Per què has escrit dos llibres sobre la meua vida?
 Lourdes: Em sembla una vida molt interessant i crec que els lectors estan d’acord amb mi. Ho havia de compartir amb ells, però he procurat salvaguardar la teua intimitat.
Caterina: T’agraden els vampirs?
Lourdes: Des que vaig llegir “Dràcula” quan tenia catorze anys, en sóc una fervent admiradora. Però no tant com Estefania, eh? No vaig a demanar-te que em mossegues, de moment continuaré sent humana.
Caterina: Estaries disposada a acompanyar-me a caçar a Roman?
Lourdes: Sóc molt pacífica, però deteste Roman tant com tu i per tant faria l’esforç d’acompanyar-t’hi, això sí, l’estaca la portes tu, eh? Bromes a part, no entenc com Roman pot desitjar la vostra desaparició. Ser diferent no és cap crim.
Caterina: A banda de mi, quin és el personatge que més t’agrada dels dos llibres que has escrit sobre la meua vida?
Lourdes: Dukhan. M’encanta la seua forma tan pràctica i lògica d’enfrontar-se als problemes.
Caterina: Què opines de Víctor Druss?
Lourdes: Que sota la seua disfressa d'home dur i poca-solta, s'amaga una persona amb sentiments que necessita  el teu amor. A pesar de les vostres diferències, estic segura que us en sortireu.
Caterina: Consideres que a València hi ha més vampirs, a banda de Víctor i de mi?
Lourdes: El món està ple de vampirs que xuclen la sang, però uns ho fan amb més gràcia que altres.
Caterina: Hi haurà un tercer llibre?
Lourdes: Depén del que tu faces a partir d’ara. Però no m’importaria gens, ja saps que sóc la teua primera fan.
Caterina: Això vol dir que crearàs un club de fans de Caterina Cremec?
Lourdes: Ho sent, no m’agraden els clubs: certs plaers, els practique en solitari. Però si algú arriba a crear un club de fans de Caterina Cremec, en seré una membre honorífica.
Caterina: És la primera vegada que entreviste una autora i estava una mica nerviosa. Espere haver-ho fet bé.
Lourdes: Ho has fet fantàsticament, Caterina. A mi tampoc m’havia entrevistat mai una vampira...

Caterina: Estic segura que, a partir d’ara, et plouran les entrevistes de vampirs. Tu també ens caus bé, però no t'assegure que tots respecten el teu coll com jo ho he fet. 

Lourdes: Ho tindré en compte, gràcies.

Caterina: A tu.

El triangle de la venjança

Heu sentit parlar alguna vegada del Triangle de les Bermudes? És una àrea geogràfica situada a l’Oceà Atlàntic, entre les Illes Bermudes, Puerto Rico i Florida, on suposadament desapareixen de forma misteriosa vaixells i avions i sobre el qual s’han fet pel·lícules i llibres terrorífics. Doncs bé, jo us vull parlar d'un altre triangle: el de la VENJANÇA. Aquest triangle es troba situat entre Rio de Janeiro, Salekhard i València. I us assegure que en aquesta zona també ocorren coses ben estranyes, sobretot a Caterina i els seus amics. No es tracta de desaparicions de naus, sinó de mossos, persecucions, crims, fugides, partits de futbol accidentats, màgia negra... i sobretot venjança. Caterina arriba a Rio de Janeiro de la mà de Víctor Druss , que vol mantenir-la allunyada del perill. Però Caterina es nega a romandre amagada, diu que això és de covards i viatja fins a Salekhard-Iussburg, a la recerca de respostes que faciliten el seu pla venjatiu. Finalment, però, recala a València, el punt de partida i el lloc on s’haurà d’enfrontar a l’enemic. En aquest triangle màgic pot passar-te de tot, excepte que t’avorrisques. T'atrevixes a endinsar-t'hi?