Li deien l'enterramorts perquè sempre rondava els cementiris. Era un home prim, d'edat incerta, cabells blancs i cara solcada de clots de verola. Caminava ajudat per un bastó perquè la cama dreta li fallava. Quan algú gosava preguntar-li perquè rondava els cementiris, ell responia que els morts el tractaven bé. La vespra de Tots Sants, una dona vella se li va acostar i li va demanar un favor: "Podria col·locar estes flors en la tomba del meu marit?". L'enterramorts s'ho va pensar una mica: no li agradava fer favors. Però va considerar que el mort es posaria content i això sí que li agradava. Així que va agafar les flors i va adreçar-se cap on li havia indicat la vella. El nínxol estava en la filera de més avall i es va haver d'ajupir a pesar del dolor de la cama dreta. Quan va procedir a posar el pomell a la jardinera, va oir un trist sospir i es va acostar una mica per comprovar si havia sigut una falsa percepció... Ningú va veure mai més l'enterramorts. Solament la vella tenia una explicació: que el seu marit se'l va endur perquè se sentia sol i necessitava un amic, però tothom es reia d'ella. Quina història més ridícula!, deien. Tanmateix el bastó de l'enterramorts va romandre al costat del nínxol molt de temps, sense que ningú s'atrevira a retirar-lo.
